El
passat 22 d'abril vàrem tenir l'honor d'escoltar a la seu del Col·legi Oficial
de Psicologia de les Illes Balears (COPIB) al professor Missonnier, que va ser
convidat per la Junta del COPIB. El professor Missonnier, que a la xerrada va
ser presentat per Elena Gayán, psicòloga clínica i membre de l'Associació
Internacional psicoanalítica de parella i família (AIPPF de París), és doctor en
psicologia clínica, treballa en la maternitat i servei de pediatria del Centre
Hospitalari de Versalles, París. És professor titular de psicopatologia clínica
de la perinatalitat i de la primera infància i director del laboratori de
recerca de la Universitat París Descartes.
La conferència el títol de la
qual fou: El paper del psicòleg en els equips de ginecologia obstetrícia i
pediatria. Prevenció del desenvolupament emocional i psíquic en perinatalitat i
primera infància, va ser un acte al que varen acudir professionals molt motivats
per conèixer aquesta disciplina jove, com és la perinatalitat, i també per
conèixer com el professor Missonnier teoritza el pas del fetus a embrió i el
lloc tan important que concedeix al psicòleg en la maternitat quant a
l'acolliment del bebè així com la contenció i l'escolta de l'angoixa i ansietat
dels pares davant aquest fet tan important com és esdevenir pares.
La
xerrada va transcórrer en un diàleg molt animat entre els psicòlegs i
professionals que hi havien assistit, i el ponent, a qui li varen anant fent
preguntes i li varen presentar casos clínics del seu treball terapèutic diari.
La vetlada fou interessant i amena. El professor Missonnier anteriorment havia
estat en la primera jornada científica en la qual hi varen intervenir
professionals de la psicologia, de la psiquiatria i metges pediatres, obstetres,
infermeres, comares, puericultores, educadores de la primera infància, pedagogs,
orientadors d'educació, treballadors socials i d’altres professionals.
Missonnier, referint-se a la perinatalitat, va parlar de la necessitat
que caigui el mur que separa als professionals sanitaris dels professionals de
la salut mental, al·ludint a l'indispensable treball conjunt i la col·laboració
entre metges, comares, infermeres etcètera, juntament amb els professionals de
la salut mental.
Posant de manifest la importància de “passar el Mur“
que separa el somàtic del psíquic per respondre adequadament a les necessitats
emocionals de tots els implicats en el procés de la perinatalitat, així com per
adquirir majors i millors competències psicològiques i relacionals. “S'està
passant de donar suport emocional només en el postpart, a acompanyar als pares i
orientar als professionals en les consultes psicològiques quotidianes durant
sessions de preparació al part, en situacions en les quals es donen els
embarassos patològics, les sospites de senyals d'anomalies fetals en el procés
de diagnòstic prenatal, els dols, les patologies psiquiàtriques cròniques o
agudes…”, explicà el professor.
Per a ell, es tracta d'una demanda
parental espontània de cita amb el psicòleg (en les estadístiques en la
maternitat, aquestes augmenten cada any), o bé d'una intervenció
psicoterapèutica sota indicació negociada entre un o diversos professionals que
atenen el cas de parelles, pares biològics o adoptius i als membres de les seves
famílies.
En aquesta jornada, es va reflectir també com el període
d'embaràs s'ha imposat com un lloc de predilecció per a la prevenció primària
dels trastorns de la parentalitat i els desajustaments interactius precoços
pares-bebè.
De fet, alguns dels psiquiatres, psicòlegs... presents,
varen manifestar una pràctica regular de trobades terapèutiques, ja sigui en
institució o en consulta privada, amb pares que tenen el desig de tenir un nin,
i també, les dones que volen quedar-se embarassades, soles o en parella, ja
sigui per la primera vegada o havent tengut altres fills anteriorment, que
mostraven una certa ansietat davant aquesta decisió tan important.
La
xerrada col·loqui es va centrar en els casos clínics i preguntes concretes dels
assistents, com ja hem dit anteriorment.
Intentarem, a continuació, fer
unes pinzellades de les seves teoritzacions sobre el lloc del psicòleg en una
maternitat i servei de pediatria. Per a Missonnier, el treball indirecte del
psicòleg amb el personal sanitari no és una tasca secundària sinó una condició
sine quanon de la qualitat del seu exercici clínic directe.
Missonnier
defensa una prevenció perinatal “per a tothom” en la maternitat. El desafiament
major d'una prevenció institucional “per a tots els interessats” és l'engegada
de sessions de preparació al naixement en grup, en parella, individual, amb la
comare, quan es perceben signes de vulnerabilitat parental i de disharmonies
interactives precoces. Massa freqüentment, va continuar explicant, les legitimes
i desitjables angoixes anticipadores (angoixes senyal) són en principi
percebudes pel personal sanitari com a angoixes patològiques (angoixes
automàtiques). Ignorades, objecte d'un racisme ordinari o psiquiatrització.
Aquestes marques de prevenció parental troben com a principal obstacle
en la seva maduració els mecanismes de defensa dels professionals (Missonnier
2003). També ens adverteix que hem de parar esment als pares més enllà de
l'alegria pel naixement d'un nin: “El naixement a terme en bones condicions d'un
bebè que es porta bé, és pres com una festa, però és també un lloc de
violència”. El naixement representa per a la mare un dol de la plenitud de
l'embaràs , de la relació fusional amb el nin de l'interior, del nin imaginari
i, per la primípara, de l'estatut de filla (de la mare convertida en padrina) i
esposa, només escollida del company.
Missonnier ens aconsella estar
atents als trastorns depressius que es poden presentar després del part: La
depressió postpart (també coneguda com a depressió postnatal) és una forma de
depressió que pot afectar a les dones i, menys freqüentment, als homes després
del naixement d'un fill. Existeixen, doncs, dos tipus de depressió, la
baby-blues que és molt més lleu que la depressió postpart; ambdues estan
àmpliament considerades com a tractables. Els símptomes principals del blues
matern (Guedeney, Bungerer, Widlöcher, 1993) són els plors, la labilitat
emocional, el sentiment de confusió i la irritabilitat. La fatiga, l'insomni,
l'anorèxia, l'ansietat en relació del bebè (sovint un sentiment transitori
d'incompetència materna lligada a l'aprenentatge –o al reaprenentatge – del nin
de pit, cures del bebè i, en particular, si és difícil), l'hostilitat en relació
amb l'entorn, indiferència, un sentiment de despersonalització són freqüentment
constatats. La PPB pot durar algunes hores o alguns dies i apareix el més
freqüent entre el tercer i cinquè dia.
Aquesta semiologia pot fàcilment
passar desapercebuda i a posteriori quan sobrevé en un context perinatal en
aparença favorable. Els equips sensibles als avatars d'aquesta vulnerabilitat
donen testimoniatge de la seva reversibilitat en la mesura en què un
acompanyament contenidor i calorós serà de seguida aportat a la diada pels seus
interlocutors familiars i per personal sanitari vigilants en el context. El
doctor Missonnier, en resum, posa el punt d'inflexió en la divisió entre
creativitat i vulnerabilitat, que estan presents en tot el procés del naixement:
del fetus per convertir-se en humà i en la parella parental a convertir-se en
pares.
Dins el compromís del psico(pato)leg en la prevenció
interdisciplinària del sofriment parental perinatal, i de les disharmonies
relacionals precoces. En aquest espai èticament fràgil, ell defensa una
prevenció interdisciplinària “per a tothom” en relació a una població que la
nostra cultura mèdica occidental considera justament com a “normal”. Missonnier
pensa que les estratègies de salut pública d'una societat estatalitzada per
superar i acompanyar els errors psíquics dels períodes frontissa de la vida dels
seus membres són reveladors de la seva maduresa política.
