DEMÈNCIA
Definició
Trastorn mental caracteritzat per la deterioració
progressiva del funcionament intel·lectual, amb problemes de memòria,
dificultat en els càlculs, distracció, alteració de l'estat d'ànim/afecte,
deterioració del judici i l'abstracció, alteracions en el llenguatge i problemes
d'orientació. És deguda a una malaltia cerebral degenerativa sol ser
irreversible, però si és per altres causes pot ser reversible.
Diagnòstic
En el diagnòstic de demència han d'intervenir almenys un
neuròleg i un psicòleg amb formació i pràctica en
neuropsicologia. Els principals defectes de la demència són
orientació, memòria, percepció, funcionament intel·lectual i raonament,
pot haver canvis de personalitat, afecte i comportament. Fonamentalment és
necessari diferenciar-la de la deterioració intel·lectual associat a
l'envelliment , la depressió i el delirium.
La demència es diagnostica segons la malaltia que la
produeix: malaltia de Alzheimer, demència vascular (lesions per problemes en
la circulació sanguínia en el cervell); demència per malalties mèdiques
generals, demència induïda per substàncies etc... La causa més freqüent
de demència és la malaltia de Alzheimer seguida de la demència
vascular.
Epidemiologia
És fonamentalment una síndrome associada a
l'envelliment. S'estima que al voltant d'un 5-6% de persones majors de 65
anys pateix algun tipus d'alteració de la funció intel·lectual, i aquest
percentatge augmenta al 18-20% en persones majors de 80 anys. El factor de
risc més clar per a l'aparició de demència és l'avanç de l'edat. El
25% de les demències té el seu origen en alguna malaltia tractable, i el 10% són
reversibles
Evolució i pronòstic
La demència pot ser progressiva, remitent o estable. Com
el 10% de les demències són reversibles l'evolució depèn de la velocitat amb que
es tracta la causa. Com més es triga més probabilitat hi ha que quedin seqüeles.
Si la causa no és identificable, com per exemple la demència tipus Alzheimer,
l'evolució sol ser de deterioració lenta.
Tractament
El tractament de la demència es porta a terme en funció de
la causa que la produeix. En els casos de demència irreversible el
tractament sol ser de sustentació, assegurant el correcte
tractament de qualsevol problema mèdic que pugui aparèixer. Mantenir la
nutrició, l'exercici i les activitats adequades. Brindar un mitjà que aporti
indicis freqüents per a l'orientació del malalt respecte del temps i del lloc. A
mesura que disminueix el funcionament, pot ser necessari l'ingrés en una
institució psiquiàtrica. Sovint, la deterioració intel·lectual pot empitjorar a
la nit.
Tractament psicològic: teràpia de suport , teràpia de
grup i derivació a les associacions de familiars són estratègies
terapèutiques molt indicades per als familiars cuidadores del
malalt. Quant a aquests últims poden beneficiar-se de tractaments
d'estimulació cognitiva, orientació en la realitat i teràpia
ocupacional.
Tractament farmacològic: actualment existeixen alguns
fàrmacs útils per a alentir l'evolució de la deterioració de les funcions
intel·lectuals (p. ex. rivastigmina, donepezilo...). Així mateix pot ser
necessari administrar psicofàrmacos de tipus antidepressiu o antipsicòtic per
a tractar problemes psiquiàtrics o de comportament que pugui
tenir el malalt.
ESQUIZOFRÈNIA
L'esquizofrènia és un trastorn de causa desconeguda,
encara que les dades més recents apunten cap a la presència d'un origen
neurobiològic del trastorn, el qual està caracteritzat per símptomes que
deterioren significativament el funcionament, i que compromet els
afectes, el pensament i el comportament. És crònica i sol tenir
fases.
Diagnòstic
El diagnòstic de l'esquizofrènia es basa en l'observació i la
descripció del malalt. Sol donar-se una deterioració del funcionament
global; contingut anormal de pensament, com deliris; pensament
il·lògic, incoherent, paraules inventades, mancat de fil; distorsions
perceptives, com al·lucinacions; canvis de l'afecte, inadequat,
aplatat; deterioració del sentit de si mateix amb incapacitat de diferenciar
la realitat de la fantasia; alteració de la motivació;
deterioració del funcionament interpersonal, com retraïment social i
desenganxo emocional o agressivitat; canvi del comportament psicomotor,
amb agitació, ganyotes o rigidesa muscular i altres símptomes.
Epidemiologia
La prevalença per a tota la vida és aproximadament del 1-1,5%
de la població. Sol donar-se amb major freqüència en àrees urbanes. No hi ha
diferència de gènere, apareix amb la mateixa freqüència en homes que en dones.
És més freqüent entre els 15 i els 35 anys.
Evolució i pronòstic
L'esquizofrènia sol ser precedida per alguns símptomes
de tipus ansiós, terror, perplexitat o depressió. En general comença en els
últims anys de l'adolescència i els primers de la tercera dècada de la vida.
Factors precipitants com trauma emocional, drogues i separacions poden
desencadenar episodis d'aquesta malaltia en subjectes predisposats. L'evolució
clàssica és la deterioració al llarg del temps, amb fases de
agudització que sobrecarreguen un estat crònic. Durant el transcurs de la
malaltia, els símptomes com al·lucinacions i deliris solen descendir en
intensitat, mentre que poden augmentar altres símptomes com el descens de la
resposta emocional.
Respecte al pronòstic, aproximadament un terç dels
pacients duu una vida fins a cert punt normal, un terç
continua amb símptomes significatius, però pot ocupar-se dintre de la
societat i el terç restant presenta deterioració notòria i
requereix hospitalitzacions freqüents.
Tractament
Afortunadament contem en l'actualitat amb un arsenal terapèutic
que disminueix de forma important el pessimisme que pot desprendre's de
l'apartat anterior. El maneig del pacient amb esquizofrènia inclou
hospitalització i fonamentalment medicació, així com tractaments
psicosocials, entre aquests últims teràpia de modificació de conducta, teràpia
grupal i teràpia familiar.
DEPRESSIÓ
Definició
Una depressió és una malaltia de l'estat d'ànim
Símptomes de la depressió
Tristesa:
Tots sabem què és estar trist, tots nosaltres hem estat trists
en alguna ocasió, fins i tot profundament tristes. No obstant això, la tristesa
en la depressió té un caràcter distint, és una tristesa que no es deu a
elements externs, sinó que sorgeix de l'interior del propi pacient,
immotivada. No són les petites contrarietats de la vida els quals posen
trista al malalt depressiu, és una tristesa incomprensible. Es produeix és una
alteració del sentiment vital, que sorgeix d'allò més profund i és immotivat i
incomprensible.
Ansietat:
L'ansietat constitueix també una alteració del sentiment vital.
És una sensació d'ofec, com si ens faltés l'aire i no poguéssim respirar.
En ocasions pot fins i tot considerar-se normal, però si és patològica va
acompanyada per la vivència tràgica que una mica dolent se'ns ve damunt.
Si analitzem aquesta vivència, aquesta amenaça que ens aguaita és una sensació
de mort o de bogeria, sensacions, per tant, de dissolució del jo, de jo mateix
com ésser vivent. Tot això en els casos més greus no sempre és així de
dramàtica. Tristesa i ansietat no sempre van associades, encara que això es dóna
amb bastant freqüència.
Inhibició:
La inhibició és un estat de forta indiferència enfront de
qualsevol activitat quotidiana. AL malalt depressiu inhibit la tasca més
senzilla li costa enormement. No pot aixecar-se del llit perquè li costa
començar el dia; li costa rentar-se, vestir-se etc.. I si ho aconsegueix no vol
anar a treballar, no sap què fer per a no anar a treballar. Si ja està jubilat,
no vol acudir al club amb els seus amics com ve fent de forma habitual, a
prendre el cafè a mitjan matí o a fer una partida de cartes. En definitiva,
la inhibició és com una muntanya, davant la qual l'individu es trobi i a la
qual se sent incapaç de pujar de cap manera.
Curs, forma de presentació i pronòstic
Quin és el curs i la forma de presentació d'una depressió?
Qualsevol persona pot tenir una depressió en qualsevol moment de la seva vida,
fins i tot en circumstàncies externes totalment favorables; a més la
depressió pot aparèixer de forma sobtada. Una persona pot anar-se a dormir a la
nit i aixecar-se al matí amb una depressió amb inhibició, tristesa i
ansietat.
Algunes vegades la depressió apareix de cop i volta i sense
motiu, altres vegades apareix més a poc a poc, sense que l'individu se de
compte, amb la qual cosa atribueix el seu malestar a successos o problemes de la
vida, i pensa que el que li ocorre és una reacció al problema, mentre que la
depressió va creixent a petits passos i es va fent cada vegada mes gran fins que
al final, a petició de la família o dels amics es decideix a acudir al
psiquiatra. En definitiva, qualsevol persona es troba en risc de patir una
depressió. Quant temps dura una depressió?. La fase depressiva sense tractament
té una tendència espontània cap a la millorança, encara que no existeixen
dades clares sobre aquesta tendència, ja que el bagatge terapèutic actual fa que
es tracti de forma immediata una vegada detectada. En qualsevol cas, la
presència de la primera fase depressiva augmenta de probabilitat de tenir una
segona fase i així successivament.
Tipus de depressió
Tot el que s'ha dit anteriorment serveix per a descriure la
gairebé totalitat de les formes de depressió, però fonamentalment la qual es
denomina depressió endògena o malenconia. Altres tipus de depressió són la
depressió reactiva, que com el seu nom indica respon a una reacció de
l'estat d'ànim enfront d'un esdeveniment de la vida, com pot ser la pèrdua d'un
ésser benvolgut. Hem de destacar també altres dos tipus: la depressió
orgànica, que s'origina en malalties o en l'efecte de substàncies; i la
depressió emmascarada, que és aquella que no mostra els símptomes
exposats, sinó que es dóna en forma de símptomes i queixes de molèsties
corporals, com dolor.
Tractament de la depressió
El tractament de la depressió és fonamentalment biològic i
psicoteràpic, i de fet el més indicat és portar a terme una teràpia
integral farmacològica i psicoterapèutica. Respecte del tractament biològic,
és fonamental l'ús de psicofàrmacs en els casos de depressió
endògena o malenconiosa, atès que el seu origen causal és més que
probablement neurobiològic. En casos resistents i en situació dramàtica
també s'indica la teràpia electroconvulsiva amb molt bons resultats.
Els tractaments psicoteràpics es mostren molt adequats
en el tractament de la resta de les depressions, i també en el tractament de les
depressions endògenes quan es fa necessari modificar aspectes del caràcter i
dels hàbits de comportament del malalt.
TRASTORNS D'ANSIETAT
Definició
L'ansietat pot considerar-se com una reacció d'alerta
normal i fins i tot necessària des del punt de vista de la supervivència. En
el seu vessant d'anormalitat es caracteritza per un sentiment de por
acompanyada de signes corporals que indiquen una hiperactivitat
del sistema nerviós autònom.
Tipus
Trastorn d'angoixa (pànic) i agorafòbia: Es caracteritza
per crisi d'angoixa (atacs de pànic) espontànies, i es pot associar amb
agorafòbia (por a estar en espais oberts, fora de la llar sola o en una
multitud). La agorafòbia es pot presentar sola. L'ansietat anticipadora es
caracteritza pel sentiment que en algun moment futur el subjecte experimentarà
angoixa i desemparament o humiliació.
Ansietat generalitzada: és una ansietat crònica,
generalitzada, sense causa desencadenant evident per a qui l'experimenta.
Fòbia específica: És tenir por irracional a un objecte,
animals, situacions i la necessitat d'escapar d'això, com por a les altures o a
les aranyes.
Fòbia social: És tenir por irracional a situacions
públiques, com per exemple parlar en públic.
Trastorn obsessiu-compulsiu: Són idees, impulsos,
pensaments invasius i repetitius (obsessions) o comportaments (compulsions) que
no són viscuts com propis i que provoquen ansietat si es resisteix un a
ells.
Trastorn per estrès posttraumàtic: És ansietat secundària a
l'estrès generat per una circumstància existencial extraordinària, reviscuda en
somni i pensaments, com pugui ésser haver estat víctima d'un acte delictiu, una
catàstrofe natural, un accident de tràfic etc... S'evita tot el relacionat amb
l'esdeveniment, es reviu aquest i l'individu es troba en un estat de
hiperexcitació persistent.
Causes
Les causes d'aquest conjunt d'alteracions són moltes, i el que
es dóna generalment és una confluència de factors neurobiològics i
psicosociales.
Curs i pronòstic
Si no són adequadament tractats, els trastorns d'ansietat solen
tenir una evolució crònica i associar-se a altres tipus de trastorn, com,
per exemple, depressió. La majoria d'ells passen per fases d'augment i
disminució de la simptomatologia.
Tractament
Alguns dels trastorns d'ansietat com el trastorn per estrès
posttraumàtic, es tracten fonamentalment amb psicoteràpia; uns
altres, com les fòbies, l'ansietat generalitzada, el trastorn d'angoixa i el
trastorn obsessiu-compulsiu, es tracten amb una combinació de diferents
modalitats terapèutiques, psicològiques i farmacològiques.
------------
GENERALIDADES
¿Qué son los trastornos mentales?
Un trastorno mental y/o del comportamiento es una
enfermedad con manifestaciones psicológicas o de comportamiento asociada
con deterioro del funcionamiento debido a alteraciones biológicas,
sociales, psicológicas, genéticas, físicas o químicas. Se la suele medir en
términos de desviación respecto de alguna norma. Cada enfermedad tiene sus
características concretas (signos y síntomas)
¿Cuántos trastornos mentales hay?
Actualmente están clasificadas más de 200 enfermedades.
Dos son las formas de clasificación más aceptadas, el DSM-IV de la
Sociedad Americana de Psiquiatría (APA) y la CIE-10 de la Organización
Mundial de la Salud (OMS)
Además, los trastornos mentales son descritos en términos
generales en cuatro grupos:
1. Psicòtics: pérdida del juicio de realidad con delirios y
alucinaciones: p. ej. esquizofrenia
2. Neuróticos: no hay pérdida del juicio de la realidad; se
originan principalmente en conflictos psicológicos o episodios existenciales que
provocan ansiedad y se manifiestan como un síntoma; p.ej. obsesión,
compulsión
3. Funcionales: no hay daño estructural conocido o un
factor causal definido que los explique
4. Orgánicos: enfermedades causadas por un agente
específico que provoca una alteración en el cerebro, habitualmente asociado a
alteraciones de la inteligencia, delirio o demencia: p.ej. enfermedad de
Alzheimer.
¿Cómo se clasifican?
Siguiendo la clasificación americana del DSM-IV, los trastornos
mentales pueden dividirse en varios grupos, de los que destacamos los
siguientes: Trastornos de inicio en la infancia, niñez o adolescencia:
p.ej. retardo mental, autismo, trastornos de aprendizaje...; Delirium,
demencia y trastornos amnésicos y cognoscitivos de otro tipo: p.ej.
demencia, trastornos de la memoria...; Trastornos mentales debidos a una
enfermedad médica general: p.ej. traumatismos, sífilis, infecciones,
trastornos del metabolismo... ; Trastornos relacionados con sustancias:
p.ej. dependencia a las drogas, alcoholismo...; Esquizofrenia y otros
trastornos psicóticos: p.ej. esquizofrenia, trastorno paranoide...;
Trastornos del estado de ánimo: p.ej. depresión, trastorno bipolar
(psicosis maniacodepresiva)...; Trastornos de ansiedad: p.ej. pánico,
fobias, estrés postraumático...; Trastornos somatomorfos: p.ej.
somatización, histeria, hipocondría...; Trastornos facticios: p.ej.
simulación de enfermedad...; Trastornos disociativos: p.ej. trastorno de
personalidad múltiple...; Trastornos sexuales y de la identidad sexual:
p.ej. disfunciones sexuales...; Trastornos de la conducta alimentaria:
p.ej. anorexia y bulimia...; Trastornos del sueño; Trastornos del
control de los impulsos: p.ej. adicción al juego...; Trastornos de
adaptación; y Trastornos de personalidad: p.ej. personalidad
antisocial...
DEMENCIA
Definición
Trastorno mental caracterizado por el deterioro progresivo
del funcionamiento intelectual, con problemas de memoria, dificultad en los
cálculos, distracción, alteración del estado de ánimo/afecto, deterioro del
juicio y la abstracción, alteraciones en el lenguaje y problemas de orientación.
Es debida a una enfermedad cerebral degenerativa suele ser irreversible,
pero si es por otras causas puede ser reversible.
Diagnóstico
En el diagnóstico de demencia deben intervenir por lo menos un
neurólogo y un psicólogo con formación y práctica en
neuropsicología. Los principales defectos de la demencia son
orientación, memoria, percepción, funcionamiento intelectual y
razonamiento, puede haber cambios de personalidad, afecto y comportamiento.
Fundamentalmente es necesario diferenciarla del deterioro intelectual
asociado al envejecimiento , la depresión y el delirium.
La demencia se diagnostica según la enfermedad que la
produce: enfermedad de Alzheimer, demencia vascular (lesiones por problemas
en la circulación sanguínea en el cerebro); demencia por enfermedades médicas
generales, demencia inducida por sustancias etc... La causa más frecuente
de demencia es la enfermedad de Alzheimer seguida de la demencia
vascular.
Epidemiología
Es fundamentalmente un síndrome asociado al
envejecimiento. Se estima que alrededor de un 5-6% de personas mayores de 65
años padece algún tipo de alteración de la función intelectual, y este
porcentaje aumenta al 18-20% en personas mayores de 80 años. El factor de
riesgo más claro para la aparición de demencia es el avance de la
edad. El 25% de las demencias tiene su origen en alguna enfermedad tratable,
y el 10% son reversibles
Evolución y pronóstico
La demencia puede ser progresiva, remitente o estable.
Como el 10% de las demencias son reversibles la evolución depende de la
velocidad con que se trata la causa. Cuanto más se tarda más probabilidad hay de
que queden secuelas. Si la causa no es identificable, como por ejemplo la
demencia tipo Alzheimer, la evolución suele ser de deterioro lento.
Tratamiento
El tratamiento de la demencia se lleva a cabo en función de
la causa que la produce. En los casos de demencia irreversible el
tratamiento suele ser de sostén, asegurando el correcto
tratamiento de cualquier problema médico que pueda aparecer. Mantener la
nutrición, el ejercicio y las actividades adecuadas. Brindar un medio que aporte
indicios frecuentes para la orientación del enfermo respecto del tiempo y del
lugar. A medida que disminuye el funcionamiento, puede ser necesario el ingreso
en una institución psiquiátrica. A menudo, el deterioro intelectual puede
empeorar por la noche.
Tratamiento psicológico: terapia de apoyo, terapia
de grupo y derivación a las asociaciones de familiares son
estrategias terapéuticas muy indicadas para los familiares
cuidadores del enfermo. En cuanto a estos últimos pueden beneficiarse de
tratamientos de estimulación cognitiva, orientación en la realidad
y terapia ocupacional.
Tratamiento farmacológico: actualmente existen algunos
fármacos útiles para retardar la evolución del deterioro de las funciones
intelectuales (p. ej. rivastigmina, donepezilo...). Asimismo puede ser necesario
administrar psicofármacos de tipo antidepresivo o antipsicótico para
tratar problemas psiquiátricos o de comportamiento que pueda tener
el enfermo.
ESQUIZOFRENIA
La esquizofrenia es un trastorno de causa desconocida,
aunque los datos más recientes apuntan hacia la presencia de un origen
neurobiológico del trastorno, el cual está caracterizado por síntomas que
deterioran significativamente el funcionamiento, y que compromete
los afectos, el pensamiento y el comportamiento. Es crónica y
suele tener fases.
Diagnóstico
El diagnóstico de la esquizofrenia se basa en la observación y
la descripción del enfermo. Suele darse un deterioro del funcionamiento
global; contenido anormal de pensamiento, como delirios;
pensamiento ilógico, incoherente, palabras inventadas, falto de hilo;
distorsiones perceptivas, como alucinaciones; cambios del afecto,
inapropiado, achatado; deterioro del sentido de sí mismo con incapacidad de
diferenciar la realidad de la fantasía; alteración de la motivación;
deterioro del funcionamiento interpresonal, como retraimiento social y
desapego emocional o agresividad; cambio del comportamiento psicomotor,
con agitación, muecas o rigidez muscular y otros síntomas.
Epidemiología
La prevalencia de por vida es aproximadamente del 1-1,5% de la
población. Suele darse con mayor frecuencia en áreas urbanas. No hay diferencia
de género, aparece con la misma frecuencia en hombres que en mujeres. Es más
frecuente entre los 15 y los 35 años.
Evolución y pronóstico
La esquizofrenia suele ser precedida por algunos
síntomas de tipo ansioso, terror, perplejidad o depresión. Por lo general
comienza en los últimos años de la adolescencia y los primeros de la tercera
década de la vida. Factores precipitantes como trauma emocional,
drogas y separaciones pueden desencadenar episodios de esrta enfermedad en
sujetos predispuestos. La evolución clásica es el deterioro a lo largo del
tiempo, con fases de agudización que sobrecargan un estado crónico.
Durante el transcurso de la enfermedad, los síntomas como alucinaciones y
delirios suelen descender en intensidad, mientras que pueden aumentar otros
síntomas como el descenso de la respuesta emocional.
Respecto al pronóstico, aproximadamente un tercio de los
pacientes lleva una vida hasta cierto punto normal, un
tercio continúa con síntomas significativos, pero puede desempeñarse
dentro de la sociedad y el tercio restante presenta deterioro
notorio y requiere hospitalizaciones frecuentes.
Tratamiento
Afortunadamente contamos en la actualidad con un arsenal
terapéutico que disminuye de forma importante el pesimismo que puede
desprenderse del apartado anterior. El manejo del paciente con esquizofrenia
incluye hospitalización y fundamentalmente medicación, así como tratamientos
psicosociales, entre estos últimos terapia de modificación de conducta, terapia
grupal y terapia familiar.
DEPRESIÓN
Definición
Una depresión es una enfermedad del estado de ánimo
Síntomas de la depresión
Tristeza:
Todos sabemos qué es estar triste, todos nosotros hemos estado
tristes en alguna ocasión, incluso profundamente tristes. Sin embargo, la
tristeza en la depresión tiene un carácter distinto, es una tristeza que no
se debe a elementos externos, sino que surge del interior del propio paciente,
inmotivada. No son las pequeñas contrariedades de la vida los que ponen
triste al enfermo depresivo, es una tristeza incomprensible. Se produce es una
alteración del sentimiento vital, que surge de lo más profundo i es inmotivado e
incomprensible.
Ansiedad:
La ansiedad constituye también una alteración del sentimiento
vital. Es una sensación de ahogo, como si nos faltara el aire y no
pudiéramos respirar. En ocasiones puede incluso considerarse normal, pero si es
patológica va acompañada por la vivencia trágica de que algo malo se nos
viene encima. Si analizamos esta vivencia, esta amenaza que nos acecha es
una sensación de muerte o de locura, sensaciones, por tanto, de disolución del
yo, de yo mismo como ser viviente. Todo ello en los casos más graves no siempre
es así de dramática. Tristeza y ansiedad no siempre van asociadas, aunque ello
se da con bastante frecuencia.
Inhibición:
La inhibición es un estado de fuerte indiferencia frente a
cualquier actividad cotidiana. Al enfermo depresivo inhibido la tarea más
sencilla le cuesta enormemente. No puede levantarse de la cama porque le cuesta
comenzar el día; le cuesta lavarse, vestirse etc.. Y si lo consigue no quiere ir
a trabajar, no sabe qué hacer para no ir a trabajar. Si ya está jubilado, no
quiere acudir al club con sus amigos como viene haciendo de forma habitual, a
tomar el café a media mañana o a hacer una partida de cartas. En definitiva,
la inhibición es como una montaña, ante la que el individuo se encuentre y a
la que se siente incapaz de subir de ninguna forma.
Curso, forma de presentación y pronóstico
¿Cuál es el curso y la forma de presentación de una
depresión? Cualquier persona puede tener una depresión en cualquier momento
de su vida, incluso en circunstancias externas totalmente favorables; además
la depresión puede aparecer de forma súbita. Una persona puede irse a dormir por
la noche y levantarse por la mañana con una depresión con inhibición, tristeza y
ansiedad.
Algunas veces la depresión aparece de repente y sin motivo,
otras veces aparece más paulatinamente, sin que el individuo se de cuenta, con
lo cual atribuye su malestar a sucesos o problemas de la vida, y piensa que lo
que le ocurre es una reacción al problema, mientras que la depresión va
creciendo a pequeños pasos y se va haciendo cada vez mas grande hasta que al
final, a petición de la familia o de los amigos se decide a acudir al
psiquiatra. En definitiva, cualquier persona se halla en riesgo de padecer una
depresión. ¿Cuánto tiempo dura una depresión?. La fase depresiva sin tratamiento
tiene una tendencia espontánea hacia la mejoría, aunque no existen datos
claros sobre esta tendencia, ya que el bagaje terapéutico actual hace que se
trate de forma inmediata una vez detectada. En cualquier caso, la presencia
de la primera fase depresiva aumenta de probabilidad de tener una segunda fase y
así sucesivamente.
Tipos de depresión
Todo lo dicho anteriormente sirve para describir la casi
totalidad de las formas de depresión, pero fundamentalmente la que se denomina
depresión endógena o melancolía. Otros tipos de depresión son la depresión
reactiva, que como su nombre indica responde a una reacción del estado de
ánimo frente a un acontecimiento de la vida, como puede ser la pérdida de un ser
querido. Debemos destacar también otros dos tipos: la depresión orgánica,
que se origina en enfermedades o en el efecto de sustancias; y la depresión
enmascarada, que es aquella que no muestra los síntomas expuestos, sino que
se da en forma de síntomas y quejas de molestias corporales, como dolor.
Tratamiento de la depresión
El tratamiento de la depresión es fundamentalmente biológico
y psicoterápico, y de hecho lo más indicado es llevar a cabo una terapia
integral farmacológica y psicoterapéutica. Respecto del tratamiento
biológico, es fundamental el uso de psicofármacos en los casos de
depresión endógena o melancólica, dado que su origen causal es más que
probablemente neurobiológico. En casos resistentes y en situación
dramática también se indica la terapia electroconvulsiva con muy buenos
resultados.
Los tratamientos psicoterápicos se muestran muy
adecuados en el tratamiento del resto de las depresiones, y también en el
tratamiento de las depresiones endógenas cuando se hace necesario modificar
aspectos del carácter y de los hábitos de comportamiento del enfermo.
TRASTORNOS DE ANSIEDAD
Definición
La ansiedad puede considerarse como una reacción de alerta
normal e incluso necesaria desde el punto de vista de la supervivencia. En
su vertiente de anormalidad se caracteriza por un sentimiento de miedo
acompañado de signos corporales que indican una hiperactividad del
sistema nervioso autónomo.
Tipos
Trastorno de angustia (pánico) y agorafobia: Se caracteriza
por crisis de angustia (ataques de pánico) espontáneas, y se puede asociar con
agorafobia (miedo a estar en espacios abiertos, fuera del hogar solo o en una
multitud). La agorafobia se puede presentar sola. La ansiedad anticipadora se
caracteriza por el sentimiento de que en algún momento futuro el sujeto
experimentará angustia y desamparo o humillación.
Ansiedad generalizada: es una ansiedad crónica,
generalizada, sin causa desencadenante evidente para quien la experimenta.
Fobia específica: Es tener miedo irracional a un objeto,
animales, situaciones y la necesidad de escapar de ello, como miedo a las
alturas o a las arañas.
Fobia social: Es tener miedo irracional a situaciones
públicas, como por ejemplo hablar en público.
Trastorno obsesivo-compulsivo: Son ideas, impulsos,
pensamientos invasivos y repetitivos (obsesiones) o comportamientos
(compulsiones) que no son vividos como propios y que provocan ansiedad si se
resiste uno a ellos.
Trastorno por estrés postraumático: Es ansiedad secundaria
al estrés generado por una circunstancia existencial extraordinaria, revivida en
sueños y pensamientos, como pueda ser haber sido víctima de un acto delictivo,
una catástrofe natural, un accidente de tráfico etc... Se evita todo lo
relacionado con el acontecimiento, se revive éste y el individuo se halla en un
estado de hiperexcitación persistente.
Causas
Las causas de este conjunto de alteraciones son muchas, y lo
que se da generalmente es una confluencia de factores neurobiológicos y
psicosociales.
Curso y pronóstico
Si no son adecuadamente tratados, los trastornos de ansiedad
suelen tener una evolución crónica y asociarse a otros tipos de
trastorno, como, por ejemplo, depresión. La mayoría de ellos pasan por
fases de aumento y disminución de la sintomatología.
Tratamiento
Algunos de los trastornos de ansiedad como el trastorno por
estrés postraumático, se tratan fundamentalmente con psicoterapia;
otros, como las fobias, la ansiedad generalizada, el trastorno de angustia y el
trastorno obsesivo-compulsivo, se tratan con una combinación de diferentes
modalidades terapéuticas, psicológicas y farmacológicas.
SUBIR