GENERALITATS

Què són els trastorns mentals?

Un trastorn mental i/o del comportament és una malaltia amb manifestacions psicològiques o de comportament associada amb deterioració del funcionament a causa de alteracions biològiques, socials, psicològiques, genètiques, físiques o químiques. La hi sol amidar en termes de desviació respecte d'alguna norma. Cada malaltia té les seves característiques concretes (signes i símptomes).

Quants trastorns mentals hi ha?

Actualment estan classificades més de 200 malalties. Dues són les formes de classificació més acceptades, el DSM-IV de la Societat Americana de Psiquiatria (APA) i la CIE-10 de l'Organització Mundial de la Salut (OMS)

A més, els trastorns mentals són descrits en termes generals en quatre grups:

1. Psicòtics: pèrdua del judici de realitat amb deliris i al·lucinacions: p. ex. esquizofrènia

2. Neuròtics: no hi ha pèrdua del judici de la realitat; s'originen principalment en conflictes psicològics o episodis existencials que provoquen ansietat i es manifesten com un símptoma; p. ex. obsessió, compulsió

3. Funcionals: no hi ha dany estructural conegut o un factor causal definit que els expliqui

4. Orgànics: malalties causades per un agent específic que provoca una alteració en el cervell, habitualment associat a alteracions de la intel·ligència, deliri o demència: p. ex. malaltia de Alzheimer.

 

Com es classifiquen?

Seguint la classificació americana del DSM-IV, els trastorns mentals poden dividir-se en diversos grups, dels quals destaquem els següents: Trastorns d'inici en la infància, infantesa o adolescència: p. ex. retard mental, autisme, trastorns d'aprenentatge...; Delirium, demència i trastorns amnèsics i cognoscitius d'altre tipus: p. ex. demència, trastorns de la memòria...; Trastorns mentals deguts a una malaltia mèdica general: p. ex. traumatismes, sífilis, infeccions, trastorns del metabolisme... ; Trastorns relacionats amb substàncies: p. ex. dependència a les drogues, alcoholisme...; Esquizofrènia i altres trastorns psicòtics: p. ex. esquizofrènia, trastorn paranoide...; Trastorns de l'estat d'ànim: p. ex. depressió, trastorn bipolar (psicosi maniacodepressiva)...; Trastorns d'ansietat : p. ex. pànic, fòbies, estrès posttraumàtic...; Trastorns somatomorfos: p. ex. somatització, histèria, hipocondria...; Trastorns facticis: p. ex. simulació de malaltia...; Trastorns dissociatius: p. ex. trastorn de personalitat múltiple...; Trastorns sexuals i de la identitat sexual: p. ex. disfuncions sexuals...; Trastorns de la conducta alimentària: p. ex. anorèxia i bulímia...; Trastorns del somni; Trastorns del control dels impulsos: p. ex. addicció al joc...; Trastorns d'adaptació; i Trastorns de personalitat: p. ex. personalitat antisocial...

 

 

DEMÈNCIA

Definició

Trastorn mental caracteritzat per la deterioració progressiva del funcionament intel·lectual, amb problemes de memòria, dificultat en els càlculs, distracció, alteració de l'estat d'ànim/afecte, deterioració del judici i l'abstracció, alteracions en el llenguatge i problemes d'orientació. És deguda a una malaltia cerebral degenerativa sol ser irreversible, però si és per altres causes pot ser reversible.

 

Diagnòstic

En el diagnòstic de demència han d'intervenir almenys un neuròleg i un psicòleg amb formació i pràctica en neuropsicologia. Els principals defectes de la demència són orientació, memòria, percepció, funcionament intel·lectual i raonament, pot haver canvis de personalitat, afecte i comportament. Fonamentalment és necessari diferenciar-la de la deterioració intel·lectual associat a l'envelliment , la depressió i el delirium.

La demència es diagnostica segons la malaltia que la produeix: malaltia de Alzheimer, demència vascular (lesions per problemes en la circulació sanguínia en el cervell); demència per malalties mèdiques generals, demència induïda per substàncies etc... La causa més freqüent de demència és la malaltia de Alzheimer seguida de la demència vascular.

 

Epidemiologia

És fonamentalment una síndrome associada a l'envelliment. S'estima que al voltant d'un 5-6% de persones majors de 65 anys pateix algun tipus d'alteració de la funció intel·lectual, i aquest percentatge augmenta al 18-20% en persones majors de 80 anys. El factor de risc més clar per a l'aparició de demència és l'avanç de l'edat. El 25% de les demències té el seu origen en alguna malaltia tractable, i el 10% són reversibles

 

Evolució i pronòstic

La demència pot ser progressiva, remitent o estable. Com el 10% de les demències són reversibles l'evolució depèn de la velocitat amb que es tracta la causa. Com més es triga més probabilitat hi ha que quedin seqüeles. Si la causa no és identificable, com per exemple la demència tipus Alzheimer, l'evolució sol ser de deterioració lenta.

 

Tractament

El tractament de la demència es porta a terme en funció de la causa que la produeix. En els casos de demència irreversible el tractament sol ser de sustentació, assegurant el correcte tractament de qualsevol problema mèdic que pugui aparèixer. Mantenir la nutrició, l'exercici i les activitats adequades. Brindar un mitjà que aporti indicis freqüents per a l'orientació del malalt respecte del temps i del lloc. A mesura que disminueix el funcionament, pot ser necessari l'ingrés en una institució psiquiàtrica. Sovint, la deterioració intel·lectual pot empitjorar a la nit.

Tractament psicològic: teràpia de suport , teràpia de grup i derivació a les associacions de familiars són estratègies terapèutiques molt indicades per als familiars cuidadores del malalt. Quant a aquests últims poden beneficiar-se de tractaments d'estimulació cognitiva, orientació en la realitat i teràpia ocupacional.

Tractament farmacològic: actualment existeixen alguns fàrmacs útils per a alentir l'evolució de la deterioració de les funcions intel·lectuals (p. ex. rivastigmina, donepezilo...). Així mateix pot ser necessari administrar psicofàrmacos de tipus antidepressiu o antipsicòtic per a tractar problemes psiquiàtrics o de comportament que pugui tenir el malalt.

 

 

ESQUIZOFRÈNIA

L'esquizofrènia és un trastorn de causa desconeguda, encara que les dades més recents apunten cap a la presència d'un origen neurobiològic del trastorn, el qual està caracteritzat per símptomes que deterioren significativament el funcionament, i que compromet els afectes, el pensament i el comportament. És crònica i sol tenir fases.

 

Diagnòstic

El diagnòstic de l'esquizofrènia es basa en l'observació i la descripció del malalt. Sol donar-se una deterioració del funcionament global; contingut anormal de pensament, com deliris; pensament il·lògic, incoherent, paraules inventades, mancat de fil; distorsions perceptives, com al·lucinacions; canvis de l'afecte, inadequat, aplatat; deterioració del sentit de si mateix amb incapacitat de diferenciar la realitat de la fantasia; alteració de la motivació; deterioració del funcionament interpersonal, com retraïment social i desenganxo emocional o agressivitat; canvi del comportament psicomotor, amb agitació, ganyotes o rigidesa muscular i altres símptomes.

 

Epidemiologia

La prevalença per a tota la vida és aproximadament del 1-1,5% de la població. Sol donar-se amb major freqüència en àrees urbanes. No hi ha diferència de gènere, apareix amb la mateixa freqüència en homes que en dones. És més freqüent entre els 15 i els 35 anys.

 

Evolució i pronòstic

L'esquizofrènia sol ser precedida per alguns símptomes de tipus ansiós, terror, perplexitat o depressió. En general comença en els últims anys de l'adolescència i els primers de la tercera dècada de la vida. Factors precipitants com trauma emocional, drogues i separacions poden desencadenar episodis d'aquesta malaltia en subjectes predisposats. L'evolució clàssica és la deterioració al llarg del temps, amb fases de agudització que sobrecarreguen un estat crònic. Durant el transcurs de la malaltia, els símptomes com al·lucinacions i deliris solen descendir en intensitat, mentre que poden augmentar altres símptomes com el descens de la resposta emocional.

Respecte al pronòstic, aproximadament un terç dels pacients duu una vida fins a cert punt normal, un terç continua amb símptomes significatius, però pot ocupar-se dintre de la societat i el terç restant presenta deterioració notòria i requereix hospitalitzacions freqüents.

 

Tractament

Afortunadament contem en l'actualitat amb un arsenal terapèutic que disminueix de forma important el pessimisme que pot desprendre's de l'apartat anterior. El maneig del pacient amb esquizofrènia inclou hospitalització i fonamentalment medicació, així com tractaments psicosocials, entre aquests últims teràpia de modificació de conducta, teràpia grupal i teràpia familiar.

 

 

DEPRESSIÓ

Definició

Una depressió és una malaltia de l'estat d'ànim

 

Símptomes de la depressió

Tristesa:

Tots sabem què és estar trist, tots nosaltres hem estat trists en alguna ocasió, fins i tot profundament tristes. No obstant això, la tristesa en la depressió té un caràcter distint, és una tristesa que no es deu a elements externs, sinó que sorgeix de l'interior del propi pacient, immotivada. No són les petites contrarietats de la vida els quals posen trista al malalt depressiu, és una tristesa incomprensible. Es produeix és una alteració del sentiment vital, que sorgeix d'allò més profund i és immotivat i incomprensible.

 

Ansietat:

L'ansietat constitueix també una alteració del sentiment vital. És una sensació d'ofec, com si ens faltés l'aire i no poguéssim respirar. En ocasions pot fins i tot considerar-se normal, però si és patològica va acompanyada per la vivència tràgica que una mica dolent se'ns ve damunt. Si analitzem aquesta vivència, aquesta amenaça que ens aguaita és una sensació de mort o de bogeria, sensacions, per tant, de dissolució del jo, de jo mateix com ésser vivent. Tot això en els casos més greus no sempre és així de dramàtica. Tristesa i ansietat no sempre van associades, encara que això es dóna amb bastant freqüència.

 

Inhibició:

La inhibició és un estat de forta indiferència enfront de qualsevol activitat quotidiana. AL malalt depressiu inhibit la tasca més senzilla li costa enormement. No pot aixecar-se del llit perquè li costa començar el dia; li costa rentar-se, vestir-se etc.. I si ho aconsegueix no vol anar a treballar, no sap què fer per a no anar a treballar. Si ja està jubilat, no vol acudir al club amb els seus amics com ve fent de forma habitual, a prendre el cafè a mitjan matí o a fer una partida de cartes. En definitiva, la inhibició és com una muntanya, davant la qual l'individu es trobi i a la qual se sent incapaç de pujar de cap manera.

 

Curs, forma de presentació i pronòstic

Quin és el curs i la forma de presentació d'una depressió? Qualsevol persona pot tenir una depressió en qualsevol moment de la seva vida, fins i tot en circumstàncies externes totalment favorables; a més la depressió pot aparèixer de forma sobtada. Una persona pot anar-se a dormir a la nit i aixecar-se al matí amb una depressió amb inhibició, tristesa i ansietat.

Algunes vegades la depressió apareix de cop i volta i sense motiu, altres vegades apareix més a poc a poc, sense que l'individu se de compte, amb la qual cosa atribueix el seu malestar a successos o problemes de la vida, i pensa que el que li ocorre és una reacció al problema, mentre que la depressió va creixent a petits passos i es va fent cada vegada mes gran fins que al final, a petició de la família o dels amics es decideix a acudir al psiquiatra. En definitiva, qualsevol persona es troba en risc de patir una depressió. Quant temps dura una depressió?. La fase depressiva sense tractament té una tendència espontània cap a la millorança, encara que no existeixen dades clares sobre aquesta tendència, ja que el bagatge terapèutic actual fa que es tracti de forma immediata una vegada detectada. En qualsevol cas, la presència de la primera fase depressiva augmenta de probabilitat de tenir una segona fase i així successivament.

 

Tipus de depressió

Tot el que s'ha dit anteriorment serveix per a descriure la gairebé totalitat de les formes de depressió, però fonamentalment la qual es denomina depressió endògena o malenconia. Altres tipus de depressió són la depressió reactiva, que com el seu nom indica respon a una reacció de l'estat d'ànim enfront d'un esdeveniment de la vida, com pot ser la pèrdua d'un ésser benvolgut. Hem de destacar també altres dos tipus: la depressió orgànica, que s'origina en malalties o en l'efecte de substàncies; i la depressió emmascarada, que és aquella que no mostra els símptomes exposats, sinó que es dóna en forma de símptomes i queixes de molèsties corporals, com dolor.

 

Tractament de la depressió

El tractament de la depressió és fonamentalment biològic i psicoteràpic, i de fet el més indicat és portar a terme una teràpia integral farmacològica i psicoterapèutica. Respecte del tractament biològic, és fonamental l'ús de psicofàrmacs en els casos de depressió endògena o malenconiosa, atès que el seu origen causal és més que probablement neurobiològic. En casos resistents i en situació dramàtica també s'indica la teràpia electroconvulsiva amb molt bons resultats.

Els tractaments psicoteràpics es mostren molt adequats en el tractament de la resta de les depressions, i també en el tractament de les depressions endògenes quan es fa necessari modificar aspectes del caràcter i dels hàbits de comportament del malalt.

 

 

TRASTORNS D'ANSIETAT

Definició

L'ansietat pot considerar-se com una reacció d'alerta normal i fins i tot necessària des del punt de vista de la supervivència. En el seu vessant d'anormalitat es caracteritza per un sentiment de por acompanyada de signes corporals que indiquen una hiperactivitat del sistema nerviós autònom.

 

Tipus

Trastorn d'angoixa (pànic) i agorafòbia: Es caracteritza per crisi d'angoixa (atacs de pànic) espontànies, i es pot associar amb agorafòbia (por a estar en espais oberts, fora de la llar sola o en una multitud). La agorafòbia es pot presentar sola. L'ansietat anticipadora es caracteritza pel sentiment que en algun moment futur el subjecte experimentarà angoixa i desemparament o humiliació.

 

Ansietat generalitzada: és una ansietat crònica, generalitzada, sense causa desencadenant evident per a qui l'experimenta.

Fòbia específica: És tenir por irracional a un objecte, animals, situacions i la necessitat d'escapar d'això, com por a les altures o a les aranyes.

Fòbia social: És tenir por irracional a situacions públiques, com per exemple parlar en públic.

Trastorn obsessiu-compulsiu: Són idees, impulsos, pensaments invasius i repetitius (obsessions) o comportaments (compulsions) que no són viscuts com propis i que provoquen ansietat si es resisteix un a ells.

Trastorn per estrès posttraumàtic: És ansietat secundària a l'estrès generat per una circumstància existencial extraordinària, reviscuda en somni i pensaments, com pugui ésser haver estat víctima d'un acte delictiu, una catàstrofe natural, un accident de tràfic etc... S'evita tot el relacionat amb l'esdeveniment, es reviu aquest i l'individu es troba en un estat de hiperexcitació persistent.

 

Causes

Les causes d'aquest conjunt d'alteracions són moltes, i el que es dóna generalment és una confluència de factors neurobiològics i psicosociales.

 

Curs i pronòstic

Si no són adequadament tractats, els trastorns d'ansietat solen tenir una evolució crònica i associar-se a altres tipus de trastorn, com, per exemple, depressió. La majoria d'ells passen per fases d'augment i disminució de la simptomatologia.

 

Tractament

Alguns dels trastorns d'ansietat com el trastorn per estrès posttraumàtic, es tracten fonamentalment amb psicoteràpia; uns altres, com les fòbies, l'ansietat generalitzada, el trastorn d'angoixa i el trastorn obsessiu-compulsiu, es tracten amb una combinació de diferents modalitats terapèutiques, psicològiques i farmacològiques.

 

------------

 

GENERALIDADES

¿Qué son los trastornos mentales?

Un trastorno mental y/o del comportamiento es una enfermedad con manifestaciones psicológicas o de comportamiento asociada con deterioro del funcionamiento debido a alteraciones biológicas, sociales, psicológicas, genéticas, físicas o químicas. Se la suele medir en términos de desviación respecto de alguna norma. Cada enfermedad tiene sus características concretas (signos y síntomas)

 

¿Cuántos trastornos mentales hay?

Actualmente están clasificadas más de 200 enfermedades. Dos son las formas de clasificación más aceptadas, el DSM-IV de la Sociedad Americana de Psiquiatría (APA) y la CIE-10 de la Organización Mundial de la Salud (OMS)

Además, los trastornos mentales son descritos en términos generales en cuatro grupos:

 

1. Psicòtics: pérdida del juicio de realidad con delirios y alucinaciones: p. ej. esquizofrenia

 

2. Neuróticos: no hay pérdida del juicio de la realidad; se originan principalmente en conflictos psicológicos o episodios existenciales que provocan ansiedad y se manifiestan como un síntoma; p.ej. obsesión, compulsión

 

3. Funcionales: no hay daño estructural conocido o un factor causal definido que los explique

 

4. Orgánicos: enfermedades causadas por un agente específico que provoca una alteración en el cerebro, habitualmente asociado a alteraciones de la inteligencia, delirio o demencia: p.ej. enfermedad de Alzheimer.

 

¿Cómo se clasifican?

Siguiendo la clasificación americana del DSM-IV, los trastornos mentales pueden dividirse en varios grupos, de los que destacamos los siguientes: Trastornos de inicio en la infancia, niñez o adolescencia: p.ej. retardo mental, autismo, trastornos de aprendizaje...; Delirium, demencia y trastornos amnésicos y cognoscitivos de otro tipo: p.ej. demencia, trastornos de la memoria...; Trastornos mentales debidos a una enfermedad médica general: p.ej. traumatismos, sífilis, infecciones, trastornos del metabolismo... ; Trastornos relacionados con sustancias: p.ej. dependencia a las drogas, alcoholismo...; Esquizofrenia y otros trastornos psicóticos: p.ej. esquizofrenia, trastorno paranoide...; Trastornos del estado de ánimo: p.ej. depresión, trastorno bipolar (psicosis maniacodepresiva)...; Trastornos de ansiedad: p.ej. pánico, fobias, estrés postraumático...; Trastornos somatomorfos: p.ej. somatización, histeria, hipocondría...; Trastornos facticios: p.ej. simulación de enfermedad...; Trastornos disociativos: p.ej. trastorno de personalidad múltiple...; Trastornos sexuales y de la identidad sexual: p.ej. disfunciones sexuales...; Trastornos de la conducta alimentaria: p.ej. anorexia y bulimia...; Trastornos del sueño; Trastornos del control de los impulsos: p.ej. adicción al juego...; Trastornos de adaptación; y Trastornos de personalidad: p.ej. personalidad antisocial...

 

DEMENCIA

Definición

Trastorno mental caracterizado por el deterioro progresivo del funcionamiento intelectual, con problemas de memoria, dificultad en los cálculos, distracción, alteración del estado de ánimo/afecto, deterioro del juicio y la abstracción, alteraciones en el lenguaje y problemas de orientación. Es debida a una enfermedad cerebral degenerativa suele ser irreversible, pero si es por otras causas puede ser reversible.

 

Diagnóstico

En el diagnóstico de demencia deben intervenir por lo menos un neurólogo y un psicólogo con formación y práctica en neuropsicología. Los principales defectos de la demencia son orientación, memoria, percepción, funcionamiento intelectual y razonamiento, puede haber cambios de personalidad, afecto y comportamiento. Fundamentalmente es necesario diferenciarla del deterioro intelectual asociado al envejecimiento , la depresión y el delirium.

La demencia se diagnostica según la enfermedad que la produce: enfermedad de Alzheimer, demencia vascular (lesiones por problemas en la circulación sanguínea en el cerebro); demencia por enfermedades médicas generales, demencia inducida por sustancias etc... La causa más frecuente de demencia es la enfermedad de Alzheimer seguida de la demencia vascular.

 

Epidemiología

Es fundamentalmente un síndrome asociado al envejecimiento. Se estima que alrededor de un 5-6% de personas mayores de 65 años padece algún tipo de alteración de la función intelectual, y este porcentaje aumenta al 18-20% en personas mayores de 80 años. El factor de riesgo más claro para la aparición de demencia es el avance de la edad. El 25% de las demencias tiene su origen en alguna enfermedad tratable, y el 10% son reversibles

 

Evolución y pronóstico

La demencia puede ser progresiva, remitente o estable. Como el 10% de las demencias son reversibles la evolución depende de la velocidad con que se trata la causa. Cuanto más se tarda más probabilidad hay de que queden secuelas. Si la causa no es identificable, como por ejemplo la demencia tipo Alzheimer, la evolución suele ser de deterioro lento.

 

Tratamiento

El tratamiento de la demencia se lleva a cabo en función de la causa que la produce. En los casos de demencia irreversible el tratamiento suele ser de sostén, asegurando el correcto tratamiento de cualquier problema médico que pueda aparecer. Mantener la nutrición, el ejercicio y las actividades adecuadas. Brindar un medio que aporte indicios frecuentes para la orientación del enfermo respecto del tiempo y del lugar. A medida que disminuye el funcionamiento, puede ser necesario el ingreso en una institución psiquiátrica. A menudo, el deterioro intelectual puede empeorar por la noche.

 

Tratamiento psicológico: terapia de apoyo, terapia de grupo y derivación a las asociaciones de familiares son estrategias terapéuticas muy indicadas para los familiares cuidadores del enfermo. En cuanto a estos últimos pueden beneficiarse de tratamientos de estimulación cognitiva, orientación en la realidad y terapia ocupacional.

 

Tratamiento farmacológico: actualmente existen algunos fármacos útiles para retardar la evolución del deterioro de las funciones intelectuales (p. ej. rivastigmina, donepezilo...). Asimismo puede ser necesario administrar psicofármacos de tipo antidepresivo o antipsicótico para tratar problemas psiquiátricos o de comportamiento que pueda tener el enfermo.

 

ESQUIZOFRENIA

La esquizofrenia es un trastorno de causa desconocida, aunque los datos más recientes apuntan hacia la presencia de un origen neurobiológico del trastorno, el cual está caracterizado por síntomas que deterioran significativamente el funcionamiento, y que compromete los afectos, el pensamiento y el comportamiento. Es crónica y suele tener fases.

 

Diagnóstico

El diagnóstico de la esquizofrenia se basa en la observación y la descripción del enfermo. Suele darse un deterioro del funcionamiento global; contenido anormal de pensamiento, como delirios; pensamiento ilógico, incoherente, palabras inventadas, falto de hilo; distorsiones perceptivas, como alucinaciones; cambios del afecto, inapropiado, achatado; deterioro del sentido de sí mismo con incapacidad de diferenciar la realidad de la fantasía; alteración de la motivación; deterioro del funcionamiento interpresonal, como retraimiento social y desapego emocional o agresividad; cambio del comportamiento psicomotor, con agitación, muecas o rigidez muscular y otros síntomas.

 

Epidemiología

La prevalencia de por vida es aproximadamente del 1-1,5% de la población. Suele darse con mayor frecuencia en áreas urbanas. No hay diferencia de género, aparece con la misma frecuencia en hombres que en mujeres. Es más frecuente entre los 15 y los 35 años.

 

Evolución y pronóstico

La esquizofrenia suele ser precedida por algunos síntomas de tipo ansioso, terror, perplejidad o depresión. Por lo general comienza en los últimos años de la adolescencia y los primeros de la tercera década de la vida. Factores precipitantes como trauma emocional, drogas y separaciones pueden desencadenar episodios de esrta enfermedad en sujetos predispuestos. La evolución clásica es el deterioro a lo largo del tiempo, con fases de agudización que sobrecargan un estado crónico. Durante el transcurso de la enfermedad, los síntomas como alucinaciones y delirios suelen descender en intensidad, mientras que pueden aumentar otros síntomas como el descenso de la respuesta emocional.

Respecto al pronóstico, aproximadamente un tercio de los pacientes lleva una vida hasta cierto punto normal, un tercio continúa con síntomas significativos, pero puede desempeñarse dentro de la sociedad y el tercio restante presenta deterioro notorio y requiere hospitalizaciones frecuentes.

 

Tratamiento

Afortunadamente contamos en la actualidad con un arsenal terapéutico que disminuye de forma importante el pesimismo que puede desprenderse del apartado anterior. El manejo del paciente con esquizofrenia incluye hospitalización y fundamentalmente medicación, así como tratamientos psicosociales, entre estos últimos terapia de modificación de conducta, terapia grupal y terapia familiar.

 

DEPRESIÓN

Definición

Una depresión es una enfermedad del estado de ánimo

 

Síntomas de la depresión

Tristeza:

Todos sabemos qué es estar triste, todos nosotros hemos estado tristes en alguna ocasión, incluso profundamente tristes. Sin embargo, la tristeza en la depresión tiene un carácter distinto, es una tristeza que no se debe a elementos externos, sino que surge del interior del propio paciente, inmotivada. No son las pequeñas contrariedades de la vida los que ponen triste al enfermo depresivo, es una tristeza incomprensible. Se produce es una alteración del sentimiento vital, que surge de lo más profundo i es inmotivado e incomprensible.

 

Ansiedad:

La ansiedad constituye también una alteración del sentimiento vital. Es una sensación de ahogo, como si nos faltara el aire y no pudiéramos respirar. En ocasiones puede incluso considerarse normal, pero si es patológica va acompañada por la vivencia trágica de que algo malo se nos viene encima. Si analizamos esta vivencia, esta amenaza que nos acecha es una sensación de muerte o de locura, sensaciones, por tanto, de disolución del yo, de yo mismo como ser viviente. Todo ello en los casos más graves no siempre es así de dramática. Tristeza y ansiedad no siempre van asociadas, aunque ello se da con bastante frecuencia.

 

Inhibición:

La inhibición es un estado de fuerte indiferencia frente a cualquier actividad cotidiana. Al enfermo depresivo inhibido la tarea más sencilla le cuesta enormemente. No puede levantarse de la cama porque le cuesta comenzar el día; le cuesta lavarse, vestirse etc.. Y si lo consigue no quiere ir a trabajar, no sabe qué hacer para no ir a trabajar. Si ya está jubilado, no quiere acudir al club con sus amigos como viene haciendo de forma habitual, a tomar el café a media mañana o a hacer una partida de cartas. En definitiva, la inhibición es como una montaña, ante la que el individuo se encuentre y a la que se siente incapaz de subir de ninguna forma.

Curso, forma de presentación y pronóstico

¿Cuál es el curso y la forma de presentación de una depresión? Cualquier persona puede tener una depresión en cualquier momento de su vida, incluso en circunstancias externas totalmente favorables; además la depresión puede aparecer de forma súbita. Una persona puede irse a dormir por la noche y levantarse por la mañana con una depresión con inhibición, tristeza y ansiedad.

Algunas veces la depresión aparece de repente y sin motivo, otras veces aparece más paulatinamente, sin que el individuo se de cuenta, con lo cual atribuye su malestar a sucesos o problemas de la vida, y piensa que lo que le ocurre es una reacción al problema, mientras que la depresión va creciendo a pequeños pasos y se va haciendo cada vez mas grande hasta que al final, a petición de la familia o de los amigos se decide a acudir al psiquiatra. En definitiva, cualquier persona se halla en riesgo de padecer una depresión. ¿Cuánto tiempo dura una depresión?. La fase depresiva sin tratamiento tiene una tendencia espontánea hacia la mejoría, aunque no existen datos claros sobre esta tendencia, ya que el bagaje terapéutico actual hace que se trate de forma inmediata una vez detectada. En cualquier caso, la presencia de la primera fase depresiva aumenta de probabilidad de tener una segunda fase y así sucesivamente.

 

Tipos de depresión

Todo lo dicho anteriormente sirve para describir la casi totalidad de las formas de depresión, pero fundamentalmente la que se denomina depresión endógena o melancolía. Otros tipos de depresión son la depresión reactiva, que como su nombre indica responde a una reacción del estado de ánimo frente a un acontecimiento de la vida, como puede ser la pérdida de un ser querido. Debemos destacar también otros dos tipos: la depresión orgánica, que se origina en enfermedades o en el efecto de sustancias; y la depresión enmascarada, que es aquella que no muestra los síntomas expuestos, sino que se da en forma de síntomas y quejas de molestias corporales, como dolor.

 

Tratamiento de la depresión

El tratamiento de la depresión es fundamentalmente biológico y psicoterápico, y de hecho lo más indicado es llevar a cabo una terapia integral farmacológica y psicoterapéutica. Respecto del tratamiento biológico, es fundamental el uso de psicofármacos en los casos de depresión endógena o melancólica, dado que su origen causal es más que probablemente neurobiológico. En casos resistentes y en situación dramática también se indica la terapia electroconvulsiva con muy buenos resultados.

Los tratamientos psicoterápicos se muestran muy adecuados en el tratamiento del resto de las depresiones, y también en el tratamiento de las depresiones endógenas cuando se hace necesario modificar aspectos del carácter y de los hábitos de comportamiento del enfermo.

 

TRASTORNOS DE ANSIEDAD

Definición

La ansiedad puede considerarse como una reacción de alerta normal e incluso necesaria desde el punto de vista de la supervivencia. En su vertiente de anormalidad se caracteriza por un sentimiento de miedo acompañado de signos corporales que indican una hiperactividad del sistema nervioso autónomo.

 

Tipos

Trastorno de angustia (pánico) y agorafobia: Se caracteriza por crisis de angustia (ataques de pánico) espontáneas, y se puede asociar con agorafobia (miedo a estar en espacios abiertos, fuera del hogar solo o en una multitud). La agorafobia se puede presentar sola. La ansiedad anticipadora se caracteriza por el sentimiento de que en algún momento futuro el sujeto experimentará angustia y desamparo o humillación.

 

Ansiedad generalizada: es una ansiedad crónica, generalizada, sin causa desencadenante evidente para quien la experimenta.

 

Fobia específica: Es tener miedo irracional a un objeto, animales, situaciones y la necesidad de escapar de ello, como miedo a las alturas o a las arañas.

 

Fobia social: Es tener miedo irracional a situaciones públicas, como por ejemplo hablar en público.

 

Trastorno obsesivo-compulsivo: Son ideas, impulsos, pensamientos invasivos y repetitivos (obsesiones) o comportamientos (compulsiones) que no son vividos como propios y que provocan ansiedad si se resiste uno a ellos.

 

Trastorno por estrés postraumático: Es ansiedad secundaria al estrés generado por una circunstancia existencial extraordinaria, revivida en sueños y pensamientos, como pueda ser haber sido víctima de un acto delictivo, una catástrofe natural, un accidente de tráfico etc... Se evita todo lo relacionado con el acontecimiento, se revive éste y el individuo se halla en un estado de hiperexcitación persistente.

 

Causas

Las causas de este conjunto de alteraciones son muchas, y lo que se da generalmente es una confluencia de factores neurobiológicos y psicosociales.

 

Curso y pronóstico

Si no son adecuadamente tratados, los trastornos de ansiedad suelen tener una evolución crónica y asociarse a otros tipos de trastorno, como, por ejemplo, depresión. La mayoría de ellos pasan por fases de aumento y disminución de la sintomatología.

 

Tratamiento

Algunos de los trastornos de ansiedad como el trastorno por estrés postraumático, se tratan fundamentalmente con psicoterapia; otros, como las fobias, la ansiedad generalizada, el trastorno de angustia y el trastorno obsesivo-compulsivo, se tratan con una combinación de diferentes modalidades terapéuticas, psicológicas y farmacológicas.