Maria Grazia Cecchini imparteix a la seu del COPIB la conferència: l'actitud gestàltica i la teràpia sistèmica relacional

Publicat el 29 de Febrer de 2012

El passat 23 de febrer, la psicòloga Maria Grazia Cecchini, psicòloga i psicoterapeuta especialista en Gestalt Therapy entre d’altres, va impartir a la seu del COPIB la conferència: “L'actitud gestàltica i la teràpia sistèmica relacional”. Cecchini Va iniciar la seva dissertació explicant la revolució que va suposar als anys 70 les formes d'entendre la teràpia, l'actitud del terapeuta, així com la relació vinculant amb el pacient/client.

 

La conferenciant ens explicà el que és per a ella la relació terapèutica, en la qual el psicòleg/terapeuta apareix com a ‘facilitador’ que utilitza el diàleg com a eina, per afavorir que el client/pacient aconsegueixi l'auto-recolzament, d'aquesta forma el terapeuta compleix amb una funció instrumental temporal, que acompanya en la trajectòria vital concreta al seu client, fins que aquest pot fer-ho de forma autònoma.

 

Des d'un abordatge gestàltic, Maria Grazia ens parlà que el terapeuta produirà el conflicte (oportunitat de canvi), obrint la porta al sofriment al pacient/client, amb la diferència que ara estarà acompanyat i sostingut pel terapeuta. La conferenciant ens insta a treballar per no servir, sinó per facilitar l'auto-recolzament. S'endinsà en el tema de la relació terapèutica i ens parlà d'un terapeuta que es deixa veure com a persona i, és més, ens diu que aquesta és l'única forma d'entrar plenament al món del nostre pacient/client i poder acceptar-ho. D'aquí extreu la importància que el psicòleg i/o terapeuta es conegui a si mateix, si no, difícilment podrà acompanyar al seu client de forma satisfactòria.

 

També ens va parlar de la “seducció del terapeuta” (que passa per saber més que l'altra persona) i el narcisisme d'ajudar (les recompenses psicològiques i/o emocionals que subjeuen en l'acte d'ajudar), i com fer perquè el terapeuta no caigui en aquests paranys mitjançant l'actitud i la presència, des d'una posició neutral.


Quan parlam d'actitud en la teràpia Gestalt, parlam de l’’aquí i ara’ entre d’altres coses. Però la conferenciant va anar una mica mes allà, parlant-nos que el terapeuta ha de trobar la neutralitat dins dels pols, la qual cosa ella anomena ‘punt zero’. Aquest punt és assolible quan el terapeuta es mostra com a persona, no nega la seva emoció, és a dir, és conscient del seu món intern, sensacions que li provoquen en la interacció amb l'altra i és capaç d'extreure alguna cosa positiva exempta de judicis, per poder retornar-li-ho al pacient/client. El ‘punt zero’ no es refereix a negociar amb els pacients, fa referència a l'acceptació de les postures dels nostres clients, retornant-los un lloc de no judici.

 

L'’aquí i ara’ és quelcom que estam construint i transformant al mateix temps conjuntament amb el nostre client.

 

Endinsant-se en la teràpia sistèmica, ens explicà com la família transcendeix a l'individu. La família com a sistema per excel·lència és font d'identitat per a tots els seus membres, una manera de pensar, d'actuar, de sentir, en el qual les diferències són tractades com a amenaces per al sistema en si. Els membres que no es comporten de forma congruent amb el sistema són expulsats d'ell. Segons ens comentà Maria, és una qüestió de supervivència, de protecció del sistema. Això dificulta la tasca del terapeuta que, més que mai, mitjançant la seva presència, neutralitat i actitud conscient, ha d'estar dins i alhora afora del sistema per, d'aquesta forma, poder ajudar al mateix.

 

El repte del terapeuta és facilitar que el sistema inclogui altres històries, ja que el desig que subjeu a les persones és el de ser lliures sense perdre el vincle de pertinença, sense sentir el rebuig o abandó del sistema/família.

 

En definitiva, l'acompanyar a la persona a entrar en la transformació, contenint la seva por, sense jutjar-lo, des d'una presència conscient del terapeuta, podrà ser possible en la mesura que el propi professional ha treballat amb si mateix, permetent-se ser vist per l'altre, mostrar-se com a persona i no des de la cadira còmoda i simbòlicament elevada del terapeuta, posició que no li permetrà entrar en la realitat del pacient/client i sortir connectant-se amb el seu propi món interior.